2 d’octubre: Parlem de violència?

Compartim l’article del Kirian Muñoz, psicòleg del Projecte Fils de la Fundació IRES, en què aborda el Dia internacional de la no violència com una oportunitat per a parlar, reflexionar i donar visibilitat a una problemàtica global
Ilustración de personas abrazándose
Fundació IRES
1 Octubre de 2020

Per Kirian Muñoz Gómez

El 2 d’octubre va ser decretat per l’Organització de les Nacions Unides (ONU) com el “Dia Internacional de la No Violència” en commemoració a Mahatma Gandhi, líder del moviment de la Independència de l’Índia i pioner de la filosofia de la no violència. La filosofia promoguda per Ghandi es fonamenta, en essència, en l’ús del diàleg com a via de resolució de qualsevol conflicte, així com en el rebuig de la violència, fins i tot sota les condicions més extremes.

“La humanitat no pot alliberar-se de la violència més que per mitjà de la no violència”. Mahatma Gandhi

El moviment que s’emmarca dins del “Dia Internacional de la No Violència” aspira a crear una consciència global, no només donant visibilitat a les accions violentes que ens envolten, sinó també promovent la cultura de la pau, la tolerància i la comprensió.

El 2 d’octubre és un dia necessari en els temps que corren, en els quals la violència és una constant en la vida d’un gran nombre de persones arreu del món i, d’una manera o d’una altre, afecta a tothom. Però, a què ens referim quan parlem de violència?

Estem parlant d’un fenomen complex i, alhora, d’un concepte summament difós. Un fenomen que no tan sols manca d’una definició clara, sinó que, a més, es veu sotmès a una contínua revisió a mesura que els valors i/o normes socials canvien. Aquest component dinàmic comporta, en conseqüència, que determinades accions i/o conductes que antigament podien estar normalitzades –com per exemple el costum de fer clatellots als infants com a mètode correctiu– en l’actualitat són concebudes, contràriament, com una forma de violència. Per la qual cosa, resulta adequat ,i necessari, que ens qüestionem i/o revisem la nostra concepció sobre la violència, així com les conductes que se’n deriven.

En l’actualitat, l’Organització de les Nacions Unides (ONU) defineix la violència com “l’ús intencional de la força o el poder físic, de fet o com a amenaça, contra un mateix, una altra persona o un grup o comunitat, que causi o tingui moltes probabilitats de causar lesions, mort, danys psicològics, trastorns del desenvolupament o privacions”. Aquesta definició engloba accions i/o conductes tan diverses com: violència física, violència psicològica, violència sexual, violència de gènere, violència econòmica o patrimonial, violència intra-familiar, etc. Posant especial èmfasi en la violència masclista com a xacra mundial.

Parlem d’un fenomen que és present en tots els països, així com en totes les societats. Gairebé diàriament és possible trobar en els mitjans de comunicació notícies sobre actes violents i, probablement, molts ens resulten fàcilment identificables com els actes de violència masclista, entre d’altres. Les conductes que comporten un dany físic –lesions físiques o fins i tot la mort de la persona– són reconegudes, immediatament, com a accions violentes. No obstant això, aquests casos tan evidents de violència no han d’induir-nos a restar-li importància a altres accions i conductes més subtils o menys explícites que, de vegades, podem passar per alt i/o no percebre-les com a tal, com ara: insults, amenaces, burles o humiliacions, conductes de control, tracte indiferent, aïllament social, assetjament psicològic, discriminació, estigmatització, etc. Podem trobar violència, fins i tot, en les acciones més quotidianes.

La violència està tan present que, de vegades, la podem percebre com una característica ineludible de la condició humana. Llavors, portem la violència en els gens o, per contra, aprenem a ser persones violentes? Què ens fa comportar-nos d’aquesta manera?

D’un costat, els éssers humans compartimcerts trets com l’agressivitat– que no violència– que, a priori, podem considerar com a innats i que, en certa manera, ens poden predisposar a actuar de manera violenta. Malgrat això, són els entorns en els quals ens desenvolupem, la cultura, així com l’educació que rebem els factors que, en última instància, orienten i/o redirigeixen el nostre comportament. Per exemple, qui creix en un entorn agressiu o hostil pot tornar-se insensible i, així mateix, aprendre que les conductes violentes són una resposta vàlida als conflictes i/o contrarietats. Però, contràriament, si aquesta mateixa persona creix en un entorn estable, on els membres es cuiden mútuament i en un entorn en el qual mai s’empren conductes violentes, probablement, la seva visió sobre la violència, així com les seves pautes conductuals seran notòriament diferents. La violència és una conducta que s’aprèn i, en conseqüència, és una conducta que es pot desaprendre. La pregunta, ara, és: Com fer-ho?

Com “desaprenem” la violència per a respondre i gestionar situacions de manera assertiva i sense ferir els altres?

Els éssers humans podem canviar. Les persones, al llarg de la seva vida, canviem els nostres hàbits i/o rutines, així com el nostre estil de vida. Som capaços d’evolucionar i, alhora, de millorar molts aspectes de la nostra vida. En el cas dels comportaments violents, no són una excepció. El primer pas és aparentment senzill i, al mateix temps, extremadament complicat: adonar-nos de quines són les nostres actituds i/o conductes violentes. Una vegada aconseguim ser més conscients dels nostres comportaments violents, així com de les facetes o factors associats, ens serà més fàcil iniciar un procés de canvi. La violència és un problema complex i les accions o comportaments violents s’associen als nostres esquemes de pensament, a les emocions que experimentem, a les nostres pautes conductuals o de comunicació, a les nostres experiències i aprenentatges, etc. Tot això sense oblidar l’entorn amb el qual interactuem i/o les persones amb les que ens relacionem. El procés de canvi és, generalment, un camí lent i sinuós, ple d’avanços i també passos enrere. Però, amb determinació, un pot canviar el seu comportament si decideix fer-ho. La decisió és a les nostres mans.

“Cuida els teus pensaments, perquè es convertiran en les teves paraules. Cuida les teves paraules, perquè es convertiran en els teus actes. Cuida els teus actes, perquè convertiran en els teus hàbits. Cuida els teus hàbits, perquè es convertiran en el teu destí”. Mahatma Gandhi

Des del Projecte FILS de la Fundació IRES intentem aportar el nostre granet de sorra. El nostre objectiu és poder oferir un espai d’atenció terapèutica i/o educativa a totes aquelles persones –independentment del seu gènere o edat– i famílies que estan vivint alguna situació de conflicte i necessiten suport i/o acompanyament. També oferim formacions fem treball –grupal i individual– amb homes que volen revisar la seva masculinitat, a través d’un espai en el qual analitzar, explorar i/o construir altres maneres d’entendre ‘com ser homes’ i, alhora, allunyar-se de les masculinitats tòxiques i els manaments de gènere. Finalment, en l’àrea de formació, duem a terme tallers o cursos en termes de prevenció i/o coeducació dirigits a diversos col·lectius, com ara escoles, instituts, professionals educatius o AMPAS, entre altres.

El “Dia Internacional de la No Violència” és una oportunitat per a parlar, reflexionar i/o donar visibilitat a una problemàtica que encara persisteix. El seu propòsit és ajudar a conscienciar les persones de que existeixen vies menys violentes a través de les quals es poden gestionar els conflictes i aconseguir grans objectius. El 2 d’octubre és una invitació a l’(auto)reflexió. Una oportunitat de meditar sobre les conductes – que realitzem i/o en envolten – que poden comportar algun tipus de violència. Una ocasió de plantejar-nos nous canvis, noves metes o nous propòsits. El “Dia Internacional de la No Violència” és, en definitiva, una oportunitat per a millorar i avançar.