L’aferrament: Una cura de primera necessitat

Un article de Fabiola Espinosa del Servei d’Acolliments de la Fundació IRES

Des del seu naixement, els bebès necessiten sentir l’adult, la seva presència, el seu caliu, el seu consol tant com necessiten alimentar-se… o inclús encara més. De fet, podem dir que existeix una mena d’instint d’aferrament que és clau per la supervivència.

La teoria de l’aferrament es centra justament en la importància del contacte físic i de la disponibilitat de l’adult per satisfer les necessitats del bebè i atorgar-li una seguretat emocional com a base per al seu desenvolupament personal i relacional. La seguretat és el concepte clau, perquè a mesura que el bebè té confiança en que compta amb l’adult en cas de necessitat, podrà explorar el seu entorn (Tereno i cols, 2011) i, per tant, relacionar-se.

Els infants que per diferents motius són separats de les seves famílies d’origen com a mesura de protecció es veuen especialment afectats en la seguretat i estabilitat del seus cuidadors, la qual cosa repercuteix en la construcció del sistema d’aferrament.

Què és l’aferrament?

Bowlby, psiquiatra i psicoanalista que va postular la teoria de l’aferrament, el defineix com el lligam afectiu intens que sorgeix de qualsevol conducta del bebè que busqui generar proximitat amb la persona cuidadora i que clàssicament correspon a la mare. Aquestes conductes poden ser els crits, el plor, el somriure, estirar els braços, etc. i tenen com a objectiu generar la satisfacció de les necessitats bàsiques del bebè.

Davant les demandes del nadó, la mare o la persona cuidadora, tindrà una manera específica de respondre. De la pauta demanda-resposta, el bebè comença a construir l’estil per relacionar-se amb l’altre i condicionarà les seva manera futura d’afrontar el seu entorn, inclús durant l’etapa adulta.

Com es genera?

A diferència d’altres espècies, el vincle d’aferrament entre un bebè humà i els seus pares o figures cuidadores, està lluny de ser instantani. Aquest es construeix progressivament i s’acaba consolidant al voltant del primer any de vida de l’infant. Durant els tres primers mesos el bebè busca la proximitat dels adults que l’envolten de manera indiscriminada. Encara no orienta les seves senyals d’aferrament (crits, plors, somriures) vers una persona en particular. Entre els tres i sis mesos, comença a diferenciar les persones que s’ocupen més d’ell o ella en el dia a dia i que probablement constituiran les seves figures d’aferrament. Entre els sis i nou mesos, el vincle d’aferrament es confirma, el bebè discrimina molt més clarament les persones que li són familiars dels desconeguts (Tereno, 2011).

Per tant, podem dir que el vincle d’aferrament es construeix a base de repeticions d’interaccions. No serà una única resposta o reacció adulta la que marcarà l’aferrament, sinó el patró que es produeix al llarg del temps i que ensenya a l’infant la millor manera d’aconseguir l’atenció i resposta de l’adult, sent un procés que es retroalimenta dins de la mateixa relació.

Quins tipus n’hi ha?

• Aferrament segur, l’infant probablement ha tingut cuidadors competents i estables, els quals aconsegueixen un alineament dels seus propis estats mentals amb els del bebè de manera perllongada. Són capaços de donar resposta a les necessitats del nadó de manera “suficientment bona” i la relació es pot comparar amb una dansa en la qual el cuidador sap apropar-se i allunyar-se segons els requeriments relacionals de l’infant, mostrant-se sensible i perceptiu a les manifestacions dels seus estats interns (Siegel, 2007 en Gonzalo, 2010). Aquests infants tendeixen a ser capaços d’explorar l’entorn amb alegria en presència de la figura d’aferrament.
• Aferrament insegur-evitatiu, l’infant ha presentat nombroses interaccions amb cuidadors no disponibles emocionalment, no perceptius a les seves necessitats d’ajuda i poc efectius per satisfer-les (Siegel, 2007 en Gonzalo, 2010). Davant d’aquest tipus d’interacció, l’infant maximitza una estratègia per adaptar-se que minimitza la cerca de proximitat amb els cuidadors (Gonzalo, 2010). Experimenten angoixa quan la mare o persona cuidadora marxa, però es mostren indiferents davant la seva presència.
• Aferrament insegur-ansiós-ambivalent, els cuidadors de l’infant no han estat hàbils per saber quan aproximar-se i comunicar-se en sintonia amb aquest i quan retirar-se perquè el bebè necessita un període d’introversió. Les interaccions amb el bebè es caracteritzen per ser intrusives i tendeixen a envair l’infant amb els seus propis estats emocionals negatius. D’aquesta manera, els cuidadors es tornen inconstants i canviants en les seves emocions, sent impredictibles en els seus actes i podent incloure seqüències en les quals ignoren les necessitats del bebè (Gonzalo, 2010). Aquest patró provoca que l’infant no vulgui explorar el món perquè no sap si quan demani ajuda tindrà resposta o no. Són infants que requereixen molta atenció, moltes mostres d’afecte (mai són suficients) i es relacionen de manera molt intensa amb els altres.
• Aferrament desorganitzat, l’infant s’afronta a la paradoxa constant de que els seus cuidadors, les persones que l’han de protegir, són qui es converteixen en els causants del dolor físic i psíquic, dels quals, a més, no pot escapar, ja que n’és plenament depenent. Davant uns pares o cuidadors amb un estil violent, desconcertant, temible i impredictible, la vida psíquica de l’infant és una vivència de terror, impotència i falta absoluta de control d’allò que passa (Barudy i Dantagnan, 2005 en Gonzalo, 2010). Com a mecanisme d’afrontament en moltes ocasions poden quedar-se en estat de trànsit, com “congelats
• Aferrament desorganitzat: s’observen elements dels altres aferraments insegurs (evitatiu i ambivalent), però sense un patró o organització que pugui resultar coherent o comprensible per l’altre. Els infants amb aquest tipus d’aferrament, tendeixen a maximitzar estratègies controladores i dominadores, ja que és la manera de defensar-se de la por i desconfiança cap a l’adult.

Per què l’estil d’aferrament és tant important?

L’aferrament és la base sobre la qual l’infant construirà la seva forma de relacionar-se i d’afrontar el món. Com que el necessita per sobreviure, l’infant mantindrà aquest primer vincle a tota costa, és allò que coneix, ha generat mecanismes i respostes adaptatives segons les reaccions adultes i serà el patró que marcarà les seves futures relacions. A través de la figura d’aferrament aprenem com gestionar i regular les nostres emocions, ens emmirallem en l’altre que actua com un coregulador de les  nostres emocions. Després, d’adults, som nosaltres mateixos qui ens autoregulem, però ho fem segons com ens van ensenyar a fer-ho durant la infància.

Per tant, a partir d’aquesta primera relació fonamental, entenem com és l’altre, com és l’altre amb mi i a partir d’aquí com és el món, com sóc jo mateix. Segons l’estil d’aferrament, aprenem si el món és un lloc segur, si podem confiar en els altres o si és un entorn hostil que ens pot danyar, en el que no podem confiar i per tant hem d’estar sempre alerta. També construïm la mirada cap a nosaltres mateixos: si ens considerem persones valuoses, dignes de ser estimades per les figures d’aferrament. En aquest sentit, l’aferrament també constitueixen la base de la pròpia identitat i de l’autoestima (Oliva, 1995).

Moltes vegades sentim o inclús diem la frase “els infants s’adapten a tot”. En essència és veritat, les persones ens adaptem, com la resta d’animals, a circumstàncies de l’entorn per sobreviure, però, sobretot en el cas dels nens i nenes cal preguntar-se a quin preu. Els infants s’adapten a variades situacions, però això no vol dir que certes circumstàncies poc favorables de l’ambient no deixen una emprenta a llarg termini en la seva salut mental i física (Cicchetti i cols., 2002, 2010 en Moneta, 2014).

Es pot modular o canviar?

La resposta és SI. El nostre cervell no és una roca inamovible, sinó que té una plasticitat i una capacitat per establir noves connexions, que ens permet aprendre durant tota la vida. En el cas de l’aferrament, certament no podem esborrar allò que vam viure, no podem donar a un infant allò que no va tenir en primera instància, però sí li podem oferir un estil relacional en el qual pugui descobrir altres mecanismes adaptatius i altres estratègies de relació.

Diferents investigacions han mostrat que els infants que poden comptar amb almenys una persona que els ofereixi un vincle positiu, estable, que cregui en les seves capacitats i estigui present per ajudar-lo, té més probabilitats de desenvolupar-se de manera adequada malgrat l’adversitat i les condicions de vida que ha hagut d’afrontar i que afrontarà en un futur. Aquest fenomen s’anomena “resiliència” i consisteix en “la capacitat d’una persona o grup per desenvolupar-se bé, per seguir projectant-se en el futur, malgrat els esdeveniments desestabilitzadors, de condicions de vida difícils i de traumes de vegades greus” (Manciaux i cols., 2003 en Barudy i Dantagnan, 2011).

Per poder esdevenir un “tutor de resiliència” per un infant hem de tenir molt clar dos aspectes fonamentals (Barudy i Dantagnan, 2011):

1. La resiliència és un procés, no una resposta immediata a l’adversitat. El temps juga un paper important per alleujar els dolors i patiments i cicatritzar les ferides. Per tant, hem d’estar atents a les nostres expectatives de canvi o millora de l’infant. Moltes vegades les famílies d’acollida esperen que amb totes les bones intencions, dedicació i afecte, l’infant respongui positivament, es mostri agraït, alegre, afectuós, etc., la qual cosa normalment no succeeix a curt termini, generant, de vegades, frustració, ràbia, malestar, inclús sentiments de culpa en els adults.
   
2. La resiliència no és un atribut personal, sinó el resultat de la interacció dinàmica entre l’infant i la seva matriu social. Això és una bona notícia, ja que no és una característica innata que es té o no, sinó que es construeix i es desenvolupa amb un altre, en un entorn que els doni seguretat, protecció, que els dignifiqui i els transmeti la pròpia vàlua.

Amb aquests elements en ment, us proposem algunes idees que, des de la nostra formació i experiència, poden facilitar l’establiment d’un vincle positiu amb l’infant i promoure el desenvolupament de la resiliència:

• Preparació de l’adult: Com hem vist, esdevenir un tutor de resiliència és una carrera de fons, per tant, ens hem d’entrenar una mica. Hi ha quatre punts que ens poden ajudar a estar millor preparats. En primer lloc, reflexionar sobre el nostre propi estil d’aferrament ens ajudarà a entendre com afrontem les relacions, quina imatge tenim de nosaltres mateixes, com percebem el nostre entorn. La consciència de “perquè fem les coses com les fem” ens pot donar llum de patrons que arrosseguem i que potser ja no ens serveixen, quines són les nostres fortaleses  i què podríem millorar. En segon lloc, hem d’intentar reduir les nostres fonts d’estrès o com a mínim tenir-les identificades per tal de no posar en l’infant una càrrega que no li correspon. Tercer, hem de procurar tenir una xarxa de suport que ens ajudi, recordar que l’acolliment no és una tasca unipersonal, sinó social. Quart, hem de tenir espais de respir, de distensió, de descàrrega, inclús podem decidir tenir un acompanyament terapèutic propi. En resum, cuidar al cuidador és essencial.

• Establir una normes bàsiques i tenir una rutina estable: Recordem que l’aferrament es fonamenta en les repeticions de les interaccions. Si construïm un espai relacional predictible, on l’infant sap què esperar de l’adult i què s’espera d’ell o d’ella, li serà més fàcil sentir que pot estar a l’alçada de les expectatives de l’altre, que pot fer les coses bé i, per tant, millorar la seva autoestima.

• Transmetre a l’infant una acceptació fonamental de sí mateix: Una tècnica que pot ser útil és atribuir les qualitats a la persona i els aspectes amb els que no estem d’acord a la conducta. És a dir, no dubtar en dir al nen o nena que és una bona persona, que és valuós tal com és, que vol fer les coses bé, que s’esforça, etc. Però si el nen o nena no ha respectat alguna norma de casa o li han cridat l’atenció a l’escola, hem d’evitar generalitzacions o utilitzar característiques de personalitat negatives, com ara “sempre t’enfades”, “ets molt agressiu o agressiva”, “ets un desastre”. No obstant, s’ha de deixar clar la no acceptació de la conducta sobretot si és agressiva.
  
• “Ressonar” amb l’infant: Segurament el nen o nena no ha tingut una experiència perllongada d’algú que li retorni la seva emoció, que li faci saber que està sent mirat, percebut, sentit. En la pràctica, vol dir recollir l’emoció de l’infant, comunicar-li que ens arriba el que està expressant i que ens fem càrrec com a figura contenidora: “veig que estàs molt trist, et puc abraçar?” O “vols explicar-me què ha passat?” “estàs cridant perquè segurament estàs molt enfadat, després podrem parlar”, “tenies moltes ganes de veure la mama, deus estàs molt trist perquè no ha pogut ser, ho entenc”. Ressonar és fonamental perquè no només li fem saber a l’infant que existeix per nosaltres, sinó també que és important, que és vàlid allò que sent, li donem un sentit a les seves emocions.
  
• Reforçar positivament més que castigar: Els infants en situació d’acolliment es poden sentir molt insegurs del seu futur, què passarà amb ells, estaran molt de temps amb la família d’acollida? Tornaran amb la seva família? Si es porten malament els faran fora? Els infants són egocèntrics, pensen que tot té a veure amb ells, per allò positiu, però també per allò negatiu. Els infants es culpabilitzen de la separació dels pares, de les baralles dels adults, de l’abandonament… Llavors, quan considerem que un càstig és necessari, hem de procurar que aquests no resultin amenaçants per l’infant com ara deixar-los sols, que es quedin a les fosques, dir-los que els tornaran al centre de protecció o que poden marxar de casa. Una felicitació tindrà un efecte més potent per establir una conducta desitjada que un càstig per eliminar una conducta no desitjada.

• Acceptar les conductes regressives: Moltes vegades ens sorprèn veure un nen o una nena que quan està a un centre de protecció es mostra molt autònom o autònoma: es vesteix sol o sola, fa el seu llit, dorm tota la nit, etc. I quan marxa amb una família d’acollida comencen les demandes d’acompanyar al llit, de llegir un conte, inclús poden tenir una regressió en el control d’esfínters. Aquestes manifestacions no volen dir que l’infant s’estigui “aprofitant” de la família d’acollida o que sigui un “malcriat”. Més aviat són expressions de les carències afectives, de les necessitats no resoltes i és molt sa que les puguin expressar i encara més que algú les pugui atendre. Això de vegades és difícil perquè el desenvolupament sol ser disharmònic: semblen molt madurs i autònoms per algunes coses i molt dependents i immadurs per altres, la qual cosa dóna peu per interpretacions poc afortunades
  
• Compartir temps junts i jugar: Fer junts els àpats, el camí a l’escola, tenir una tarda reservada només per anar el parc o mirar una peli… Donar no només qualitat, sinó quantitat de temps. Jugar és una manera de divertir-se, però també d’expressar i d’aprendre. El joc pot ser una eina de vinculació molt important i que faciliti l’aproximació, oferint una eina de mediació en la interacció. En el cas d’un infant amb un aferrament evitatiu li permetrà estar amb l’altre sense sentir-se amenaçat, ja que “tenir una cosa a fer” rebaixa la sensació d’intimitat. En el cas de l’aferrament ansiós, ajuda a rebaixar la intensitat  del contacte i facilita la concentració en una activitat externa. En ambdós casos, el joc actua com una eina moduladora i a la vegada transmet el missatge d’un altre disponible i present.

Com veiem, la cura d’un infant en situació d’acolliment és un camí ple de desafiaments, pot resultar esgotadora i moltes vegades amb la pregunta constant de si ho estem fent bé o no… D’altra banda, és un acte d’amor i de criança col·lectiva que situa el dret a la infància com a valor fonamental i com un deure social. L’acolliment ens dóna l’oportunitat d’oferir a un infant un segon aferrament, un vincle que pot resultar terapèutic i reparador.

CONSTRUÏM UNA GRAN FAMÍLIA
A l’IRES estem buscant famílies que vulguin formar part de la vida d’infants en situacions de vulnerabilitat.
💻 Visita unacollimentunagranfamilia.org
📧 Contacta amb el nostre equip