El meu petit Titanic: Història de Vida

Fa uns mesos se sentien notícies relacionades amb la tragèdia d’aquells que van anar a veure les restes d’un naufragi i no van tornar-hi. Les restes del naufragi més famós i documentat de la història, el Titanic. Una catàstrofe marítima ocorreguda la nit del 14 al 15 d’abril del 1912 quan el transatlàntic britànic RMS Titanic, en el seu viatge inaugural, va col·lidir amb un iceberg a l’oceà Atlàntic davant de les costes de Terranova.

Més de 100 anys després, el submergible Titan, que formava part d’una expedició turística per observar les restes del Titanic, va patir una implosió catastròfica a les profunditats de l’oceà Atlàntic en què van morir els seus cinc ocupants.

En el meu cas, parlar de naufragi em remet a pensar en la meva adopció. Ara sé que de vegades és un naufragi generacional, d’altres s’allarga en el temps i podem dir que és intergeneracional. En el meu cas, pel que sé és més del segon. La meva mare biològica ja en va ser víctima i supervivent. Uns anys després va crear el que em va afectar directament a mi. Vaig viure els meus tres primers anys en un vaixell familiar que feia aigües. Un dia no va aguantar més i vaig acabar vivint en un centre tot esperant que em trobessin una altra família. D’això ja fa més de vint anys.

Però tornant a la tragèdia, el primer que em ve al cap és que baixar a segons quines profunditats sense la preparació o les eines necessàries, comporta certs riscos. I aquest risc real al mar i les seves profunditats és també una metàfora del que representa acostar-se a les restes d’un naufragi familiar sense la preparació necessària. Vaig llegir algunes coses al respecte durant aquests darrers anys, però ara puc parlar en primera persona i amb una experiència al meu darrere.

Fa un parell d’anys vaig atrevir-me a demanar als qui tenien la informació sobre els meus orígens que em permetessin mirar a la cara les restes d’aquell naufragi ocorregut ja feia vint anys.

Com que les restes del Titanic podien seguir en silenci un temps més.

En un lloc aparentment profund, fred i fosc.

On van caure i van ser gairebé oblidats després dun temps.

Però això no és tan fàcil.

Com la curiositat, el vertigen i el desconegut mou un explorador, les ganes de saber, de contrastar amb la realitat escrita i de trobar respostes ens pot moure les persones adoptades a bussejar a les profundes aigües dels expedients de desemparament, de programes de millora i arribat el cas de l’adopció. No és una cosa que vingui en un moment determinat, és una cosa que es va construint amb el temps, i en el meu cas (per sort) des que tinc consciència i la capacitat de formular preguntes.

He tingut la sort de tenir uns pares que sempre m’han ajudat i acompanyat en aquest interès per saber què va passar. Han estat valents, però també intel·ligents en adonar-se que la veritat sabuda és molt més sanadora o reparadora que la suposada o hipotètica. Per descomptat, moltes coses ni les sé ni les sabré mai, però el que alguns van poder veure i documentar ara és part de la meva història.

Recordo que, en alguns moments, i no només parlo de la tan amada adolescència, van ser els meus pares els que van venir al meu rescat. Ells em van ajudar a surar novament a la superfície d’un mar de tranquil·litat que ens dóna saber que allò que vols saber o veure amb els teus propis ulls serà aquí quan estiguis preparat.

Sempre vaig tenir aquest interès per saber. Del meu i del dels altres. I encara que sabia que amb la majoria d’edat tindria dret a revisar un expedient on va quedar reflectit aquest naufragi familiar, els meus pares van tenir molt clar que el que marcaria les meves cerques seria la meva capacitat d’anar-hi incorporant, entenent i acceptant. I com ells deien, per això no hi ha edat, hi ha voluntat i companyia. Sempre han estat a prop, però amb la distància necessària per fer-me saber que si no en necessitava es quedaven a l’espera. Sempre disposats a escoltar, a donar-me la seva opinió si en necessitava ia deixar que m’equivoqués.

Admiro qui no ho necessita, qui es pot explicar la seva història i tancar aquestes preguntes sense obrir-ne d’altres. Jo no he trobat aquestes bones respostes.

I en això d’explorar els orígens, com tantes coses a la vida, creem unes expectatives que no estan a l’altura dels esdeveniments que vindran. Unes hores abans d’entrar a la sala on tindríem (m’acompanyaven els meus pares) la primera reunió sobre consulta d’expedient vaig poder sentir una cosa semblant al que aquests dies s’ha comentat com una implosió. Una explosió, però cap a dins. La pressió t’aixafa. Pressió que no sabia gaire bé d’on sortia, perquè em sentia preparat per donar les explicacions oportunes i necessàries pel que fa al que em movia a consultar el meu expedient d’adopció. Una pressió que jo mateix m’havia creat.

En el cas de la tragèdia recent dels exploradors del Titanic diuen que era de desgast per ús dels materials amb què estava construït el petit artefacte creat per visitar les profunditats. En el meu cas no aconseguia entendre que era el que em portava a tenir aquella sensació que em paralitzava. El material del qual estem fets és un estrany aliatge entre els records i els desitjos. Al contrari del que es parlava sobre el submergible, l’ús dels records i els desitjos ens fa més forts.

Més tard vaig entendre que la por pot ser aquest element que fa que aquest aliatge es debiliti. Per sort vaig tornar a tenir els meus pares tan a prop com va ser necessari perquè suportar aquesta por i sentir-me segur.

Una altra de les hipòtesis que escolto sobre la tragèdia és que el submergible va baixar massa ràpid o més enllà del que podia suportar l’estructura de la nau. Això em recorda que el meu interès a saber i la consegüent cerca de respostes m’ha acompanyat des que tinc ús de raó.

Ha estat un procés sempre obert i continuat. Potser tenim la intuïció o l’esperança que els nens petits no es pregunten per temes tan centrals com els que tenen a veure amb la identitat a l’adopció. En el meu cas, i em consta que, en molts altres, les preguntes s’encadenen a partir del que descobrim. Posar a l’equació de la vida dues mares, després dos pares, a les raons d’un abandonament (voluntari o forçat per les circumstàncies) etc., no és gens senzill fer d’un dia per l’altre.

Aquest apropament a poder mirar des de la petita escotilla aquestes restes d’un naufragi ho vaig poder fer en diferents moments i en diferents circumstàncies. El camí que m’ha permès poder llegir en primera persona, el que es va escriure fa tants anys ha estat progressiu, amb les pauses i les accelerades, de vegades compartit i d’altres transitats d’una manera solitària. Un acostament lent que permet regular millor la pressió de cada estrat, del que vas deixant enrere, però també de tenir el temps per poder avançar-se al que vindrà. I sempre, sempre, amb la seguretat de transitar de manera conscient per la vida que m’ha tocat viure i sobre la qual tinc el comandament per avançar més de pressa o de manera més pausada.

El menys important va ser el que vaig trobar en aquest expedient. L’important és el camí que em va portar a tenir sempre algú que m’acompanya a les meves cerques, que suporta com jo els interrogants, capaç de construir respostes quan no en tenim. Uns pares a l’alçada que des de molt petit van saber veure que la meva cerca era també la seva. Que no importava la profunditat, el silenci, la foscor o el fred que poguéssim trobar, que era part de la nostra història com a família i que, sense aquella tragèdia, sense aquell naufragi, res del que som avui tindria sentit.

Qui sap si això de la recerca dels orígens, amb les preguntes sense resposta, amb hipòtesis impossibles de verificar, amb dades que permeten comprendre un perquè o explicar-se una història versemblant, és una cosa que en el fons fan totes les persones. Però en l’adopció cal preparar-se una mica perquè aquest “fons” on reposen les restes del que va passar sigui també una part de nosaltres mateixos. No es tracta d’anar-hi per veure, es tracta d’anar-hi per ser.

Emilio Mercader Sepúlveda | Educador Social del Servei d’Adopcions de la Fundació IRES

A la Fundació IRES busquem famílies especials per a adopcions especials, que tinguin molt i tant per donar com el que rebran d’aquests nens i nenes. El nostre equip assessora i acompanya a les famílies durant tot el procés. Cal que estiguin disposades a oferir una llar càlida i estable, i disposin d’estabilitat socioeconòmica, emocional, laboral i de salut. Hi ha infants amb diversitat funcional física, sensorial o intel·lectual o incerteses respecte al seu desenvolupament que esperen que algú els acompanyi i els ajudi a pujar i a regular la pressió al llarg del seu camí, tot intentant evitar una implosió. L’acompanyament als infants i la creació d’un vincle segur els ajuda a ser qui són.