“IRES va veure en mi el que ningú més no veia”

El Miguel Ángel arriba a l’entrevista alegre i puntual. S’atura a saludar, una a una, a totes les persones del Aferra’t. Com diu ell, som la seva família.

És conscient que el d’avui és un pas important en el seu procés, ja que ha vingut a obrir-se i compartir la seva història de vida. Als pocs minuts d’entrevista ens adonem dels enormes progressos que ha fet en els últims anys. Mira el passat sense rancúnia, com una mena d’aprenentatge pel qual havia de passar.

Avui, el Miguel Ángel, un sevillà establert a Santa Coloma de Gramenet, ens explica la seva història de superació personal.

Miguel Ángel, explica’ns una mica com va ser la teva infància …

Em vaig criar a La Algaba, un poble de gent humil i treballadora a 5 km de Sevilla. Vaig créixer en una família desarrelada i desestructurada. Sóc el dotzè de 14 germans, així que, imagina’t, els meus pares no podien fer més. Amb 4 anys em van internar en una casa bressol i la meva vida familiar pràcticament es va acabar, reduint-se a petites trobades esporàdiques. Als 9, em van enviar a un altre col·legi, però jo encara vaig tenir sort, altres germans van anar a escoles pitjors.

Érem 14 germans, ¡podíem haver estat una família forta i unida! Però no va ser així, el meu pare no va saber fer-ho millor.

Als meus pares no els retrec res, estic viu i això és el que compta. Jo sóc dels que creu que el difícil et fa fort, i el fàcil, feble.

Quin va ser el teu paper en una família tan nombrosa?

Jo sempre vaig sentir que havia de “arreglar” casa meva. Vam créixer en un ambient de drogues, alcohol, discussions … Mai vam estar units, per més que ho intentés. Però el temps en què em sentia responsable dels problemes de la meva família, fent de pare als meus germans, ja s’ha acabat. Jo he de viure la meva vida, aquest no és el meu problema, no el vaig crear jo.

Per què decideixes abandonar el teu poble i allunyar-te del teu entorn?

De jove vaig passar per situacions de toxicomania i períodes a la presó. I és que el sistema no ajuda. Quan una criatura es fa drogoaddicte i roba quatre coses, el fiquen a la presó amb delinqüents de tota mena, i acabes pitjor, anul·lat com a persona.

La meva situació era molt desesperada. Els meus pares van morir mentre jo era a la presó, em vaig trobar sol, al carrer, barallat amb els meus germans … Però un jutge va creure en mi i em va concedir la suspensió del compliment de condemna. Mai oblidaré el que aquell jutge va fer per mi.

Vaig decidir sortir de tot allò i vaig venir a Catalunya, a un centre de desintoxicació a Collbató. Vaig treballar de valent en el que era una mena de granja, i així va ser com es va anar esvaint aquesta ombra que m’acompanyava a tot arreu, la síndrome d’abstinència.

Superada aquesta etapa de la teva vida, t’aboques en el culturisme. Com descobreixes aquesta passió?

Des de molt nen m’agradaven les arts marcials i l’esport en general. Sempre vaig voler ser entrenador. Ja a Catalunya vaig conèixer el culturisme a través d’un amic. Em vaig dedicar a això amb passió i molta tenacitat. Amb la Federació de Fisioculturisme vaig aconseguir ser campió de Catalunya i vaig participar en campionats internacionals durant 6 anys, sent dues vegades campió del món en categoria de 75 kg i dues més subcampió.

És un món apassionant però molt competitiu i exigent. Amb el temps em vaig adonar que la competició no podia ser un mitjà de vida i ho vaig deixar. Però amb l’ajuda d’IRES vaig trobar una manera de reconduir tot aquest aprenentatge i capacitat física per encarrilar la meva carrera professional.

Permet-me obrir aquest parèntesi … Com vas arribar a IRES?

Després de deixar el centre de Collbató tenia clar que no podia tornar al meu poble si volia seguir “net”. Era el 2007 i em vaig plantar sol al mig de Barcelona. Vaig trobar ajuda a la Creu Roja i vaig anar tirant encadenant petites feines.

Un any després, vaig conèixer a la Pilar, d’IRES. Ella va creure en mi, en qui sóc i en el que sóc capaç de fer. “Vine, que t’arreglaré el Pirmi”, em deia. Jo d’això no en sabia res, però la Pilar em va ajudar amb la tramitació de l’ajuda. Em van donar la discapacitat pels meus problemes de columna i per les seqüeles de “la meva altra vida”, perquè jo havia tornat a néixer!

Ens consta que el teu procés al l’Aferra’t està sent molt positiu …

Sí! La Pilar va veure en mi el que no veia ningú. Vam iniciar un treball personal basat en dos objectius: controlar la meva impulsivitat i treballar la carrera professional del que m’agradava fer. Perquè un, les ganes i la capacitat de treballar les té, però si no tens les formes … Ningú et dóna aquesta oportunitat. Jo estava boig per treballar, i aquí vaig trobar ajuda per canalitzar els meus impulsos.

Gràcies a IRES em vaig formar i em segueixo formant. Tinc titulació de primers auxilis, de socorrista, d’entrenador de sales polivalents especialitzat en biomecànica funcional … A través de l’esport m’he centrat i sóc més capaç de controlar la meva impulsivitat.

Què ha significat IRES en la teva vida?

Aquí veieu els defectes, però treballeu a partir de les virtuts de cadascú i les potencieu! Vaig arribar molt desorientat a nivell laboral i amb una manera de ser molt difícil que m’impedia avançar. Em vau ensenyar que podia treure profit de la meva passió per l’esport i ampliar el meu currículum fent el que m’agradava. Quina gran aprenentatge!

Per això m’agrada implicar-me amb les activitats de IRES. He fet ja dos tallers per als companys i companyes de l’Aferra’t, un de Chi Kung (art marcial que vaig conèixer a la presó) i un altre de biomecànica funcional, per ajudar a escoltar-nos el cos i cuidar-lo. Ha estat molt gratificant poder compartir els meus coneixements amb vosaltres.

Miquel Àngel, moltes gràcies per compartir la teva història. Ha estat un plaer conversar amb tu!

Gràcies a vosaltres. Per mi, IRES sou la meva família.