Fa algunes setmanes vam rebre la trista notícia de la mort de l’Eulàlia Parés i Batllori, qui va col·laborar com a voluntària i va ser sòcia de l’entitat durant molts anys. Per la seva voluntat i estima per l’acció social i les persones, ha deixat la seva emprempta a la història de la Fundació IRES.
Compartim el seu record a través de les paraules de la Montserrat Tohà, exdirectora de la fundació i amiga de l’Eulàlia.
Encara em costa parlar de l’Eulàlia en passat perquè no l’hem pogut acompanyar en els darrers batecs i, a voltes, tinc la sensació que encara és allà, a Sant Joan. Érem amigues des de la universitat, fa més de quaranta anys. Perquè l’Eulàlia era amiga dels seus amics. Fou una persona tímida, a la que no agradava el soroll ni ser el centre d’atenció, però li agradava molt compartir jornades i estones amb els amics; disfrutava especialment organitzant àpats doncs com a bona cuinera, apreciava el bon menjar. Era una bona persona, discreta, eficient i molt compromesa, que des de jove buscava causes socials en què col·laborar i on aportar el seu gra de sorra.
Va venir a l’IRES a fer voluntariat a un servei que estava començant, de nom impronunciable: el Servei d’Acolliments i Adopcions d’Infants amb Necessitats Educatives Especials, al que tots li dèiem SAINE. Amb les companyes de l’equip del SAINE van recórrer les comarques de Barcelona amb insistència, persistència i voluntat per tal de trobar famílies que volguessin adoptar uns infants amb molts problemes i mancances, pels que ningú havia apostat fins llavors. La seva experiència professional com a treballadora social de l’hospital maternoinfantil de la Vall d’Hebron hi va ajudar, però l’entusiasme, el compromís i les ganes d’aconseguir donar una família a aquells infants els hi van fer superar tots els obstacles i sortir-ne airoses.
Se sentia part d’un equip, d’un projecte i d’una entitat. Més endavant també es va implicar com a donant i en la campanya Una Rosa per una causa que anualment la Fundació IRES porta a terme per Sant Jordi , sent una de les persones que cada any participava en la venda de roses a la parada que ens posa l’Hotel Majestic.
Fou una persona molt estimada a l’IRES, que mantenia les amistats que hi va fer. Et trobarem a faltar Eulàlia!
