La funció reparadora de la família acollidora

Les experiències vitals conformen la mirada sobre nosaltres mateixos, sobre els altres i sobre el món que ens envolta. Durant les primeres etapes del desenvolupament, aquestes experiències són fonamentals.

Quan es produeix un esdeveniment altament estressant o amenaçant per a la nostra integritat o per a la de les persones significatives per a nosaltres, que sobrepassa els nostres recursos i mecanismes d’afrontament, la resposta que es produeix és el que es coneix com a trauma.

Diversos estudis han mostrat com els esdeveniments traumàtics, sobretot en les etapes primerenques del desenvolupament, tenen un impacte en les connexions neuronals i les estructures cerebrals.

Així mateix, afecten també al nostre Sistema Nerviós Autònom (SNA) que és bàsic en la regulació. Quan es dona una situació altament estressant, s’activen tres respostes de supervivència: la lluita, la fugida i la paràlisi. Els infants que han viscut en un context amenaçant o insegur, activaran mecanismes diferents dels d’un infant que ha crescut en un context de seguretat.

Imaginem, per exemple, el cas de l’Anna, una nena de 5 anys que conviu amb la seva mare i no té relació amb el seu pare. Tot i això, el pare truca sovint a la mare i quan això passa, la mare es desborda, crida i plora de forma desconsolada. Si l’Anna s’hi acosta, la mare la crida, mostrant rebuig envers la nena. Això li genera molt malestar i certa incomprensió sobre allò que li passa a la mare i les conseqüències que té per a ella. Quan l’Anna sent que el telèfon de la mare sona, ella ja tremola.

Les experiències traumàtiques, o altament pertorbadores, queden enregistrades al nostre cos en forma de sensacions o emocions intenses per les quals, de vegades, no podem posar-hi paraules. Davant d’aquestes sensacions, el nostre cervell actua per tal d’assegurar la nostra supervivència; això és activant les respostes esmentades (lluita, fugida, paràlisi).

En el cas de l’Anna, el que feia davant la situació descrita, era refugiar-se a la seva habitació. Allà, es balancejava tapant-se les orelles per calmar l’angoixa que sentia quan es produïen aquests episodis. Quan la trucada arribava fora de casa, l’Anna es quedava paralitzada.

Les situacions o els estímuls que ens activen sensacions relacionades amb les experiències traumàtiques s’anomenen “disparadors” del trauma. Aquests disparadors poden ser olors, sons, imatges… i no sempre som conscients de quins estímuls ens connecten amb les situacions que han estat traumatitzants.

Tornant a l’exemple de l’Anna, s’observava que cada vegada que sentia la melodia del telèfon de la seva mare, ella reaccionava. El so actuava com a disparador per a la nena, activant les estructures del cervell que detectaven la situació com a amenaçant i activant el seu SNA per a donar-hi resposta.

Davant d’una situació traumàtica es produeix la desregulació emocional. El nostre cervell posa en marxa estratègies defensives i d’autoregulació per a poder afrontar el dolor. En el cas de l’Anna, el balanceig n’és un exemple però en altres casos poden ser conductes desajustades com la inquietud motora o la ingesta compulsiva, entre d’altres.

S’ha de tenir en compte, però, que no tots els infants reaccionen de la mateixa manera davant d’experiències similars i no tots tenen perquè desenvolupar un trauma o presentar les mateixes estratègies de regulació per a fer-ne front.

Quin és el paper de les famílies acollidores en el desenvolupament sa dels infants?

Les famílies acollidores són un model de família en la qual s’assumeix la criança  d’un o més infants o adolescents que ho necessiten mentre les seves famílies d’origen no se’n poden fer càrrec i es recuperen d’allò que els ha impedit tenir-ne cura. És una mesura temporal i un oferiment altruista. Aquestes famílies tenen per missió la funció reparadora, modulant les experiències dels infants a partir d’un model alternatiu de parentalitat. Aquests, els hi proporcionaran la seguretat necessària per a projectar-se en un futur com persones sanes, dignes i valuoses. Oferiran experiències reparadores que afecten a la visió que té l’infant del món i de sí mateix.

Si tornem al cas de l’Anna, podríem dir que les seves reaccions inesperades com el sobresalt, la paràlisi o fins i tot la fugida, davant d’un estímul aparentment no amenaçant (el so del telèfon) posen de manifest, la necessitat de ser atesa, validada i protegida. Poder comprendre les  conductes com a manifestacions d’experiències emocionals, ens permetrà tenir una mirada més propera a l’infant. Tot i no saber què és allò que s’activa, sí que li podem donar sentit i validar-li les emocions que expressa. També acompanyar-lo en les seves estratègies de regulació i ajudar-lo a trobar-ne d’altres més ajustades quan aquestes són desadaptatives. Romandre de forma sostinguda i regular permetrà que la reparació del trauma sigui efectiva.

La família acollidora té, doncs, el repte d’atendre a les necessitats dels infants i adolescents, oferint una mirada comprensiva cap als seus comportaments, pensaments i emocions, així com al context en què s’ha desenvolupat, els canvis que s’han produït i a l’entorn social en el qual viu.  

Podem dir que l’acolliment és una oportunitat per a molts infants i adolescents, no només de créixer en un entorn familiar, sinó de permetre a la possibilitat de recuperar-se del dany.

A la Fundació IRES seguim buscant famílies d’acollida. Informa’t a: