Dues realitats amb un objectiu comú: el benestar de l’infant

Avui, Dia Internacional de les Famílies, des del Servei d’Acolliments Familiars de la Fundació IRES, volem fomentar i reconèixer el paper fonamental que desenvolupen les famílies d’acollida així com la realitat familiar en la que viuen molts infants i adolescents.

L’acolliment familiar és una mesura de protecció a la infància que pot ser abordada des de diferents perspectives. Per a les persones adultes, sovint representa un acte de responsabilitat social i compromís davant situacions de vulnerabilitat dels infants. Per la canalla que es troba en aquesta situació, en canvi, implica l’inici d’un procés vital complex, marcat per canvis significatius i per una gestió emocional intensa, sovint difícil d’expressar amb paraules.

Aquesta mesura consisteix en la incorporació temporal d’un infant a un nou entorn familiar aliè a la seva història de vida, mentre la seva família d’origen travessa una situació de dificultat. En aquest sentit, l’acolliment es configura com una alternativa prioritària a l’atenció residencial, atès que ofereix un context més familiar en tots els àmbits. La presència de figures de referència disponibles, constants i afectivament implicades afavoreix el desenvolupament integral de l’infant i contribueix al seu benestar emocional.

Ara bé, cal entendre que l’acolliment familiar no es limita a la cobertura de necessitats bàsiques o afectives, sinó que s’inscriu en un procés relacional més ampli i complex. Durant el període d’acollida, l’infant manté, en la majoria dels casos, el vincle amb la seva família d’origen a través d’un règim de visites establert pels equips professionals. Això implica que l’infant es desenvolupa simultàniament en dos sistemes familiars, cadascun amb les seves dinàmiques, valors i referents.

Aquesta doble pertinença pot generar en l’infant respostes diverses, com ara ambivalències, contradiccions o conflictes de lleialtat. Aquestes manifestacions no s’han d’interpretar com a problemàtiques en si mateixes, sinó com a expressions comprensibles davant la complexitat de la seva realitat. En aquest context, el paper dels adults és fonamental: cal una mirada comprensiva i contextualitzada que permeti identificar les necessitats emocionals de l’infant i acompanyar-lo en la construcció de la seva experiència.

És especialment rellevant facilitar espais d’escolta on l’infant pugui expressar els seus sentiments, pensaments i vivències. Paral·lelament, els equips professionals desenvolupen una tasca d’acompanyament tant amb les famílies acollidores com amb els infants, amb l’objectiu de detectar possibles situacions de malestar i intervenir de manera ajustada a cada cas.

Un dels eixos centrals de la intervenció és la promoció d’una relació respectuosa i, sempre que sigui possible, col·laboradora, entre la família d’origen i la família d’acollida, naturalitzant el vincle. Per assolir-ho, és imprescindible un treball previ amb les persones adultes, orientat a afavorir la comprensió mútua i la construcció d’un objectiu compartit: el benestar de l’infant.

En aquest sentit, esdevé clau que la família d’acollida adopti una actitud de respecte envers la història i les circumstàncies de la família d’origen. Evitar judicis i reconèixer les dificultats viscudes facilita que l’infant pugui integrar la seva trajectòria sense sentir-se dividit. Fins i tot elements subtils del llenguatge o de la comunicació no verbal poden incidir en la manera com l’infant percep els seus vincles, fet que requereix una especial sensibilitat per part dels adults.

Alhora, és necessari posar en valor les fortaleses de la família d’origen. Aquestes poden aportar informació significativa sobre aspectes quotidians de la vida de l’infant, com ara hàbits, costums o estratègies de relació, i poden esdevenir un recurs útil per a la família d’acollida. Aquesta mirada reconeixedora contribueix a equilibrar les dues realitats i a evitar la invisibilització d’una part fonamental de la identitat de l’infant.

La coordinació i la complementarietat entre ambdues famílies resulten especialment rellevants si es té en compte que, en molts casos, l’objectiu final és el retorn de l’infant a la seva família d’origen. Una col·laboració efectiva pot facilitar les transicions, tant a l’inici com al final del procés d’acollida, i afavorir una major continuïtat en les experiències de l’infant.

Malgrat que aquest model relacional pot presentar dificultats, el suport i l’acompanyament dels equips professionals esdevenen elements clau per sostenir el procés. Aquests equips treballen per promoure el diàleg, mediar en situacions de tensió i afavorir la construcció d’un marc relacional que situï l’infant al centre.

Finalment, cal destacar que l’acolliment familiar contribueix també a ampliar la concepció social de família, incorporant models basats en la cooperació i la coresponsabilitat. Visibilitzar aquesta realitat i reconèixer el seu valor no només beneficia els infants implicats, sinó que també contribueix a desestigmatitzar determinades situacions i a fomentar una societat més inclusiva i cohesionada.