En el dia mundial de l’adopció… desmuntem mites!

Històricament, l’adopció era un recurs que podien utilitzar aquelles persones que no tenien un hereu natural, amb l’objectiu principal de perpetuar la seva descendència, així com la dels seus béns. L’esperit o finalitat de l’adopció estava encaminat a satisfer la necessitat de l’adoptant, quedant en segon terme els interessos de l’adoptat. Durant la dècada dels noranta és quan apareix a Espanya l’adopció nacional i la legislació que l’acompanya posa de manifest que qualsevol infant té dret a créixer en una família que cobreixi les seves necessitats, deixant enrere que l’adopció hagi de cobrir els interessos de l’adoptant sinó que se centra en el benestar i interès superior dels infants.

Històricament, l’adopció era un recurs que podien utilitzar aquelles persones que no tenien un hereu natural, amb l’objectiu principal de perpetuar la seva descendència, així com la dels seus béns. L’esperit o finalitat de l’adopció estava encaminat a satisfer la necessitat de l’adoptant, quedant en segon terme els interessos de l’adoptat. Durant la dècada dels noranta és quan apareix a Espanya l’adopció nacional i la legislació que l’acompanya posa de manifest que qualsevol infant té dret a créixer en una família que cobreixi les seves necessitats, deixant enrere que l’adopció hagi de cobrir els interessos de l’adoptant sinó que se centra en el benestar i interès superior dels infants.

La primera pregunta feia referència a qui té el dret d’adoptar si l’infant, la família o tots dos. Un 69% dels vots han determinat que el dret és de l’infant i la resta de percentatge ha dit que de tots dos. No hi ha cap vot que respongui que és la família adoptant, i efectivament, d’acord amb la legislació, el dret és de l’infant i es proposa l’adopció com una mesura de protecció en aquells casos en què els pares biològics de l’infant estan impossibilitats per exercir la seva potestat i es preveu que aquesta situació sigui permanent.

També es va preguntar si els infants adoptats necessiten el mateix que un fill biològic i un 63% dels vots van dir que necessiten el mateix. Un 25% dels votants va dir que no ho sabia i només un 12% va dir que necessiten algunes coses diferents. Efectivament, l’adopció és una forma de filiació que té una sèrie de particularitats que cal tenir en compte i que fan que apareguin unes necessitats diferents. Normalment, es té tendència a normalitzar la seva situació però la realitat és que aspectes com l’autoestima o l’aferrament seran temes claus que els acompanyaran al llarg de la seva vida i on s’haurà de posar especial atenció. Les pèrdues, ferides emocionals, abandó o maltractament deixen la seva empremta, i de manera destacada en la primera infància. 

Una altra de les qüestions que va generar més debat és si hi ha infants que no estan preparats per ser adoptats. Un 50% dels participants va dir que tots els infants volen tenir una família, un 19% tenia dubtes i un 31% va afirmar que hi ha infants que no poden ni volen ser adoptats. Malgrat que es pot pensar que una família és el millor lloc per un infant i que tots en deuen voler una, hi ha situacions en les quals efectivament no es pot pensar en l’adopció com a millor mesura per l’infant. Alguns infants, tot i viure situacions que van generar el seu desemparament, volen mantenir el contacte amb les seves famílies d’origen, el que dificultarà plantejar l’adopció com el millor recurs familiar per aquests infants. Tot i que es pot treballar amb cada infant en particular, s’ha de contemplar la possibilitat que la voluntat o el desig de l’infant no es modifiqui.

Es va demanar si es pensava que a vegades no és necessari explicar el motiu de l’abandonament i el 72% de les reaccions van afirmar que sempre s’ha d’explicar. Un 28% de les persones van dubtar en els casos en què la història pugui ser molt dura. Sempre s’ha de posar paraules al fet adoptiu i això implica sempre parlar dels motius de l’abandonament o el que ha fet que no pugui estar amb la seva família biològica. Cal tenir present que aquest relat s’adapta a l’edat i comprensió de l’infant, respectant la seva maduresa o capacitat per entomar situacions complexes i que poden fer mal.

Una de les premisses que hem comprovat que estan més clares és la necessitat de parlar dels orígens amb els infants. Davant la pregunta de si la recerca dels orígens per part de les persones adoptades és un indicador que l’adopció no ha estat del tot satisfactòria no hi va haver cap vot afirmatiu. Un 12% de les respostes van dir que potser a vegades podria estar relacionat i el 88% de les respostes van dir que no ho creien. Efectivament sol passar més aviat el contrari. Quan la persona adoptada ha pogut tractar el tema amb naturalitat, s’ha sentit compresa i acompanyada és quan més llibertat senten per poder indagar sobre els seus orígens. 

Per últim, es va preguntar si en tots els casos adoptar un infant a Catalunya és un procés molt llarg perquè hi ha moltes famílies en espera. Un 31% va respondre que efectivament és molt llarg i no val la pena esperar i un 69% van respondre que a vegades pot ser molt ràpid. En el nostre cas, en l’adopció d’infants amb necessitats especials, la realitat és aquesta. Tenim més infants que famílies per això els temps d’espera són molt curts.

Des del Servei d’Adopcions d’Infants amb Necessitats Especials seguim buscant famílies especials que puguin donar resposta als infants que es troben a l’espera. Si creus que podria ser la teva informa’t a busquemfamiliesespecials.org i a adopcions@fundacioires.org.