Amb el 8M reclamem la sostenibilitat de la vida

El feminisme va demostrar que pot aturar el món i ara vol donar-li moviment cap a l’objectiu més ambiciós: la sostenibilitat de la vida i la fi de les desigualtats. El moviment feminista és una revolució global que posa la vida en el centre.
Amb el 8M reclamem la sostenibilitat de la vida
Fundació IRES
6 Març de 2020

Article construït entre les companyes de la Fundació IRES
#FeminismesQueAvancen #DiaInternacionalDeLaDona #DonesIRES

La força col·lectiva del 8M ens porta la mirada cap a diversos eixos interrelacionats d’acció i reflexió: les violències cap a les dones, els nostres cossos, la interseccionalitat de la lluita, i l’economia, que qüestiona la sostenibilitat de la vida des de una perspectiva laboral, de consum i de cures. En el marc del Dia internacional de la Dona, ens hem assegut amb algunes professionals de l’entitat per a reflexionar al voltant d’aquestes tasques feminitzades i no reconegudes en un sistema que perpetua (i necessita) aquesta desigualtat.

En aquest marc de reflexió hi ha preguntes que capitalitzen l’essència del debat. Qui es responsabilitza d’aquestes cures? És possible tenir cura dels altres i poder cuidar-se a una mateixa? Posar èmfasi en les cures com a pràctiques individuals implica despolititzar-les? És a dir, suposa traslladar el debat del pla social al personal? Però, si allò personal és polític, les autocures també ho són? Si es comparteixen deixen de ser considerades un acte individual?

Partim del concepte d’ètica de la cura, desenvolupat per la filòsofa i psicòloga Carol Gilligan, que considera a les persones com a éssers interdependents de les necessitats materials, emocionals i relacionals. Reclama, a més, posar la sostenibilitat de la vida i del planeta al centre de tots els processos socials, comunitaris, econòmics i polítics.

Cal revisar l’actual sistema que fa recaure les cures en les dones, trobar i compartir eines d’autocura com una forma de cuidar-nos entre nosaltres; hem de construir fronts de reconeixement compartits i traslladar la mirada individual de les cures a un marc social, tot i que es tracti de pràctiques merament personals.

Quan s’invisibilitzen o menystenen les cures, s’ignoren activitats imprescindibles per al desenvolupament de la vida: parir, criar, atendre a persones malaltes o dependents, fer-se càrrec de la llar, sostenir xarxes familiars i d’amistat, escoltar, protegir, estimar… Totes tasques sense les quals el món s’atura. Les tasques de cura, feminitzades, sovint relegades a l’àmbit domèstic, invisibilitzades i no remunerades, esdevenen el moll de l’os d’un sistema hostil que ignora la sostenibilitat de la vida. Es genera una paradoxa, segons la qual, sense el treball de les dones que ostenten aquestes tasques el sistema econòmic esdevé insostenible.

Alhora, la imputació arbitrària de la responsabilitat de les cures que es fa sobre nosaltres és un element més del sistema masclista social i estructural. Tots els espais de socialització naturalitzen aquesta divisió de tasques, i el fet que les dones hagin de renunciar a l’atenció de les seves necessitats posa de manifest que hi ha algú que no se està fent càrrec. Es podria qüestionar si aquestes necessitats o, fins i tot, les solucions que s’han de posar en marxa, són netament individuals o bé col·lectives. Potser les cures com a acte revolucionari s’emmarquen en aquell “allò personal es polític”.

Fotografia de Juanjo Menta

Contemplant la salut de les dones, amb tota la amplitud del terme, hem de desactivar amb urgència la incidència negativa que el sistema patriarcal ha tingut en la salut de les dones. N’ha medicalitzat la seva naturalesa, ha centrat la mirada en la funció reproductiva i ha promogut un discurs sobre feblesa física i inestabilitat emocional. És per aquest motiu que hem de poder  ressaltar qüestions com la naturalesa cíclica de les dones, compartir eines d’autocura i hàbits de salut o atenuar la influència dels estereotips i rols de gènere en la salut de les dones.

Per altra banda, tot i que les cures són indispensables, hem d’evitar que aquestes segueixin essent un motiu més de manteniment de les desigualtats. Revertir aquesta visió masclista que justifica aquestes relacions asimètriques de poder esdevé un acte de justícia.

El moviment de 8 de març ens ajuda a fer-nos més conscients que mai d’aquesta necessitat. Però avui, a més de unir-nos a la denúncia d’aquest sistema violent i masclista, i de les dones que el pateixen, volem posar èmfasi en la urgència de repensar i construir dinàmiques que siguin estrictament compatibles amb la vida, i res menys.

Cercar i trobar espais propis i comuns per a cuidar-nos esdevé tot un repte i una prioritat. Amb aquesta urgència, s’haurien de poder convenir els mecanismes oportuns per fer-ho. Es pot començar a posar límits a la vida professional i fer-la compatible amb la personal, familiar i social, flexibilitzar les jornades, garantir l’autonomia econòmica de les dones, revisar les tasques i els estats anímics de les companyes que ens envolten, exigir i fer més efectiva la co-responsabilitat de les cures, i uns punts suspensius que hem de seguir elaborant entre totes.

Accions com la vaga de les cures en dies assenyalats com el 8 de març no serveixen per a reclamar l’atenció mediàtica perquè se’ns reconegui la feina a les dones; es paralitzen les cures per a visibilitzar-les, redistribuir-les i posar-les en primera línia, perquè la sostenibilitat de la vida ho reclama i per aquesta raó, necessitem d’un canvi estructural que ens interpel·la a totes i tots.