Parlem de consentiment amb el Projecte Fils
Aquests dies estem assistint a la revelació de molts casos d’abusos i violència masclista que, fins el moment havien quedat escombrats sota la catifa d’algunes institucions. Els motius podien ser per preservar la seva imatge des de la complicitat o per la normalització de les situacions. O també, per tots dos.
El context actual:
Per una banda, no és casual que aquestes situacions abusives i violentes cada cop es puguin visibilitzar més. Ara, hi ha més possibilitats de poder denunciar de forma anònima, hi ha més suport social per a les víctimes i, al menys, no tanta culpabilització. Per altra banda, i malauradament, d’aquests casos que esclaten dins d’institucions culturals, polítiques o religioses se’n fa més ressò perquè són més mediàtics.
Una i altra vegada, la realitat ens ha de mobilitzar perquè puguem desvelar definitivament les capes de tot el masclisme. Hem de poder desarborar els seus patrons de pensament per apuntar o posar el focus en allò que cal canviar, sobretot, des de les nostres relacions interpersonals.
En aquest sentit, ja fa dos anys que des del servei vam cridar #TenimUnPla, sabent que per a erradicar la violència masclista calia tenir un pla d’acció preventiu. Calia, també, que la incidència recaigués essencialment en els actors clau per a efectuar un canvi real:
- La família, l’entorn, les mares i/o pares, en tota la seva riquesa i diversitat.
- L’escola, l’institut, les llars d’infants, en general l’educació formal i no formal, els espais de lleure, d’oci i/o esport.
- Els homes. Amb la premissa que, com a col·lectiu, són element imprescindible del canvi que perseguim.
Aquest pla ha significat parlar i posar sobre la taula tot allò que més tenim assumit. Visualitzar com ens col·loquem/posicionem, posant el focus en: com actuem, què fem, quan i quin paper tenim davant de determinades situacions. I, sobretot, ens hem de fixar en allò que no fem, no sabem com fer o no ens adonem que ho fem.
Per això, avui parlem del consentiment i de tot allò que #NoÉsConsentiment.
Parlem de consentiment amb el Projecte Fils de la Fundació IRES
En termes generals, el consentiment refereix a l’acció de “permetre o deixar que es faci una cosa” o “acceptar el que l’altre sol·licita o proposa”.
Tant consentir, com demanar consentiment, es fonamenta a establir uns límits (personals i interpersonals), així com respectar els de l’altra persona. En aquests límits, diferents per a cadascun, es troba tot el que és acceptable, en un moment i/o context determinat. Els límits de cada persona són diferents i, en conseqüència, totes mereixem que es respectin les nostres decisions. La definició del terme “consentiment” sembla, a priori, aparentment clara i senzilla. No obstant això, amb freqüència ens trobem amb situacions o experiències en les quals, les nostres decisions o límits, no són respectats.
En conseqüència, què és consentiment? O, més ben dit, què #NoEsConsentimient?
> L’absència d’un “no”, #NoEsConsentiment
> L’absència de resposta o silenci, #NoEsConsentiment.
> Si no es dona lliurement, llavors #NoEsConsentiment.
> Si s’obté amb amenaces o pressions, llavors #NoEsConsentimient.
> Si s’obté mitjançant engany, llavors #NoEsConsentiment.
> Si es dona sense conèixer tots els fets o aspectes, llavors #NoEsConsentiment.
> Si es dona quan una de les parts és menor d’edat, llavors #NoEsConsentiment.
> Si s’obté quan una de les parts no és troba conscient, llavors #NoEsConsentiment.
> Si es dona quan una de les parts es troba en un estat mental alterat i/o de vulnerabilitat, llavors #NoEsConsentiment.
> Si una persona consent, però després canvia d’idea, llavors #NoEsConsentimient.
I per a tu, què #NoEsConsentiment?
Escriu-nos al correu de l’equip del Projecte Fils a fils@fundacioires.org
