“A les sessions del Casal en Família m’he obert i he tret una mica més de mi mateixa”.
La Carolina Pinheiro participa amb la seva filla Yasmin del projecte Casal en Família de Palma, on va arribar poc després de viure un dels moments més difícils de la seva vida. Feia poc que el pare de la Yasmin havia mort la Carolina es trobava sola per fer front al dol familiar i l’educació de la seva filla, sense poder treballar degut a una malaltia.
Després de les primeres sessions al Casal, de conèixer a la Lorena i la Noèlia, les educadores del projecte, el que més aprecia de l’experiència és haver reprès la relació de complicitat i la comunicació amb la seva filla, tot enfortint el vincle que les uneix.
Com vau conèixer el projecte del Casal en Família de la Fundació IRES?
El vam conèixer a través del col·legi. La professora ens va dir que Yasmin era apta per fer el Casal i ens van convidar a una reunió en què hi havia més pares i mares. A mi em va semblar molt interessat i llavors vam decidir començar. A més, feia poc que havia mort el pare de la meva filla —dos mesos només— i a la professora li va semblar que seria bo per ella que comencés el programa per conèixer altres nens i nenes i fer activitats que podien fer millorar el seu estat d’ànim.
Quina era la vostra situació familiar en aquell moment?
La situació era complicada: jo no estava bé anímicament perquè m’havia quedat sola amb la meva filla. Ho vaig passar malament, plorant molt i sentint molta pena. Llavors, venir aquí, al Casal en Família, era una manera de sortir de tot això i la veritat és que, a mesura que anaven fent les sessions grupals, m’anava agradant més.
Quines dificultats havíeu d’afrontar en família? I individualment?
Veure a la meva filla molt trista em feia molt de mal. Em va fer sentir cert alleujament veure que, quan ella estava aquí, al Casal, es trobava bé amb els altres nens i nenes, es distreia i feia activitats. Mica en mica, la meva filla anava superant la tristor.
Recordes alguna situació concreta en què vau pensar que necessitàveu algun tipus d’ajuda o suport?
No pensava que fos necessari acudir a cap recurs extern, però quan em van explicar el programa vaig pensar que estaria molt bé participar-hi. En aquell temps jo no estava bé i no podia pensar amb molta claredat, però quan vaig conèixer el programa Casal en Família, em va semblar fantàstic.
Com a mare, què et preocupa més quant a la criança i l’educació de la teva filla?
A mi em preocupa estar tota sola amb ella i tenir tota la responsabilitat de cuidar-la i educar-la, de fer-ho bé. Que ella creixi sent una bona persona, que no es fiqui en problemes, que sigui útil per a la societat. També em preocupa la seva educació i és una cosa en la qual hi estic treballant cada dia. Suposo que aquestes preocupacions la tenen tots els pares i totes les mares.
Sents que has experimentat canvis després d’esdevenir membres del Casal en Família?
Jo noto un canvi en ella però també va coincidir que es va quedar sense pare poc abans d’arribar al Casal. El pare era qui consentia molt més a la Yasmin i, quan estava amb nosaltres, ella podia “fer el que volgués”. Ara que està només amb mi, he notat que no està tan consentida ja que sempre he estat jo qui ha posat els límits. En general, jo crec que aquest canvi és fruit de les dues coses.
El fet de venir al Casal en Família li ha fet molt bé, perquè estar amb altres infants fa que ella també n’aprengui d’ells, així com aprèn de les seves educadores, la Lorena i la Noèlia. Quan surt del Casal sempre em diu les coses que heu treballat i noto que ha fet un canvi positiu.
I en què sentiu que us ha beneficiat formar part del projecte?
Primer de tot treure’m la pena de veure a la meva filla trista, això era el tema principal. Estava molt malament a casa i veure-la aquí, contenta, com que s’oblidava de la pena, això per a mi ha estat súper important. Us ho agraeixo molt. Jo he après molt amb la Lorena i la Noèlia, he compartit temps amb la meva filla, hem fet activitats interessants, coses creatives, etc.
Abans jo era una persona molt tancada i he notat que a les sessions del Casal en Família m’he obert i he tret una mica més de mi mateixa. Normalment m’ho guardo tot i no sóc d’explicar les coses que faig o que no faig, a més que no m’agrada fer-ho, però quan venia aquí notava que m’agradava i em feia bé xerrar. A més em quedo amb totes les coses que he après, de tots els temes que s’han tractat en el Casal, temes molt interessants, aprenentatges que duré per sempre.
En la Lorena he vist una persona que es preocupa, que cuida molt el que fa i, gràcies a això, jo m’he pogut obrir, perquè anteriorment he anat a altres grups i no he aconseguit obrir-me. També he vist com la meva filla se sentia molt a gust amb la Noèlia, i ha construït molt de vincle amb ella.
I en el rol de mare concretament?
Vaig notar un benefici, després de la tragèdia familiar que vam passar i després de tot un procés, ara mateix jo noto que estem bé, que parlem i estem tranquil·les. Les dues ens comuniquem. Acudir al Casal en Família, després de morir el pare de la Yasmin, em va servir molt per orientar-me i saber per on seguir amb l’educació de la meva filla; a on havia d’afluixar, on ser més ferma quant a normes i límits.
Com a família, com us veieu d’aquí uns anys?
Em preocupo molt per la seva educació, és una cosa molt important. Per això, m’imagino a la Yasmin a la universitat, treballant, fins que arribi el dia en què ella marxi de casa i formi la seva família, amb això jo estaria molt contenta. Crec, però, que tot això són coses que ha de decidir ella. A mi m’agradaria acompanyar-la en tot el que he dit, però al final és ella qui ha de prendre les seves decisions.
Què desitgeu per a la vostra família?
Els meus desitjos són que sempre estiguem bé, unides (tal i com estem ara mateix), que tingui una bona educació, que sigui bona persona i poder viatjar molt. Viatjar és una cosa que ens agrada a totes dues.
