Temps al temps
Complerts ja els 17 anys, en Pol (nom fictici) comença a ser molt més conscient de tot el que ha representat i representa a la seva vida el fet de ser adoptat. La seva tia paterna sempre ha estat al seu costat, des dels seus primers dies de vida, moment en què es va retirar la custòdia als seus pares biològics. Ella se’l va endur a casa i el va cuidar com un fill més. Han passat disset anys i és ara quan finalitza el procés judicial que posa la “rúbrica” de l’autoritat competent sobre la maternitat i paternitat adoptiva. Ara és temps d’acabar de fer papers. Ell està d’acord a canviar-se els cognoms i es mostra orgullós de dur primer el del seu oncle.
En una visita a casa, semblant a tantes altres que es van fer durant tants anys d’acolliment preadoptiu, ens atrevim a preguntar-li de forma directa si necessita saber alguna cosa que li puguem explicar, i ell s’atreveix a contestar també de manera directa i contundent. Verbalitza aquest “vull saber-ho tot sobre la meva vida”. Els seus pares adoptius seuen al seu costat. Ells es mostren una mica sorpresos però tranquils. Sempre han estat disposats a dir-li el que volgués saber, però el temps passava i ell no preguntava. Fa poc s’ha tatuat a la cama un bonic paisatge amb un gran rellotge antic on hi apareix una frase que diu que és molt especial per a ell: “Temps al temps”.
Aquest donar “temps al temps” ens planteja alguns interrogants sobre la nostra intervenció professional i ens permet reflexionar per a aquest i altres casos. Aquesta dimensió del temps és un factor que sempre està present en la nostra tasca amb les famílies i els infants. Vegem, doncs, quin sentit té poder pensar en donar “temps al temps”, qui necessita aquest temps i com s’articula això amb el fet adoptatiu. Ho examinarem des de tres punts de vista que considerem que ens ajuden a reflexionar i que estan estretament vinculats i entrellaçats entre si.
El primer és el que anomenarem el temps a la infància, que ens parla del temps d’aquell nen o nena en particular.
Tota adopció comporta deixar enrere un passat, per breu que aquest sigui, per incorporar-se a un “nou” futur. Un procés que implica pagar el preu d’algunes pèrdues. Una d’elles, i potser la més significativa, serà la des/connexió amb el passat, amb el que solem anomenar les nostres arrels o orígens i, en conseqüència, amb alguns elements constitutius de la nostra identitat.
El temps a la infància
La infància és el temps privilegiat de construcció subjectiva, és a dir, el temps en què ens constituïm com a subjectes. I ens subjectem a un nom, a un cos, a una història, a una família i a tot allò que ens fa persones úniques. És el temps dels lligams afectius en què es produeix allò més singular de cadascú i on apareix la possibilitat que cada subjecte incorpori de manera particular allò que està per arribar.
En la infància adoptada aquestes coses passen com en la resta, però paradoxalment hi trobem algunes particularitats en aquesta possibilitat de saber o de fer durant la infància. Parlem del treball de connectar amb els orígens (entenem connectar no com tenir contacte o relació, sinó bàsicament com el treball de construir el relat que sustenta una identitat). Aquest treball respecte a l’origen pot quedar congelat, estancat, paralitzat fins a una suposada majoria d’edat. Moguts per una certa òptica proteccionista, s’entenia que només amb l’entrada al món adult el subjecte estava preparat per enfrontar-se a la dura realitat que el va portar a ser adoptat. Saber i pensar sobre aquestes pèrdues, ruptures o traumes podien quedar en suspens durant molt de temps. En el treball d’acompanyament al procés adoptatiu fa anys que ens preguntem si aquesta espera respon realment al tan esmentat interès superior del menor o si està al servei del suposat benefici de la ruptura total amb el passat que acompanyava l’adopció i d’un cert “adultisme” de creure saber què necessita el nen o la nena en cada moment.
Les aportacions de persones ja adultes que van ser adoptades, així com l’observació i acompanyament de nens, adolescents i joves realitzats aquests darrers anys, ens conviden a preguntar-nos sobre el treball que es pot fer durant el temps de la infància en aquesta construcció de la identitat. Paral·lelament, també ens fa més conscients del perill d’avançar-nos, quan en un primer temps de convivència el fonamental és la construcció de vincles parentals que consolidin un vincle segur. Tot procés de “deixar-se” adoptar requereix el seu temps. Molts nens i nenes adoptats han d’aprendre a ser fills. I normalment ho han de fer mentre uns pares inauguren la seva paternitat i, per tant, també estan en un procés d’aprenentatge.
Sabem que en els casos d’adopcions amb nens i nenes d’una certa edat el procés esdevé una mica més complex. El que s’ha viscut deixa la seva empremta i determina en part com pot viure’s o incorporar-se allò nou. La pèrdua de la família d’origen comporta una ferida precoç que acompanyarà d’alguna manera la persona que l’ha patit. Si, a més, ha estat sotmesa a situacions d’abandonament o maltractament, aquesta ferida sol ser més profunda. És molt possible que apareguin moments de regressió, entesa en la seva doble versió de retorn al passat o com el retorn al present d’alguna cosa del passat. En moltes ocasions no és el nen qui torna al passat, sinó el passat el que torna al present del nen. En forma de record, d’allò no resolt o de trauma. Serà important saber esperar, ajudar a col·locar part d’aquest passat per poder avançar de manera més ferma.
Saber esperar el moment oportú és fonamental en els primers anys de l’adopció. Saber esperar per poder introduir una certa pressió en els aprenentatges escolars, saber esperar per poder derivar a teràpia quan el nen o la nena “demana” ajuda, estar atents i atentes i fixar-nos en allò que el nen o la nena necessita més que no pas intentar “reparar” els efectes d’un passat traumàtic. Esperar sense defallir i acompanyar.
El temps de les persones adultes
En tot procés d’adopció ens trobarem amb una família que també tindrà una manera particular de projectar-se en el futur amb aquell nen o nena que acaba d’arribar. Una família que, en el millor dels casos, haurà pogut pensar i elaborar aquell lloc que li ofereix. Un lloc que mai estarà buit, però que serà necessari que tampoc no estigui massa carregat d’expectatives, per permetre acollir allò nou que està per venir.
En el treball de validació i preparació ens trobem amb unes persones adultes que passen per diferents moments en el procés de veure’s com a futurs pares i mares. Després vindrà un temps d’espera per rebre la proposta, el temps de conèixer-se, la denominada “lluna de mel”, on aparentment tot és meravellós i harmònic, el temps en què el nen comença a sentir-se segur i pot mostrar amb més intensitat allò que no funciona del tot bé, el temps de tancar el paperam i canviar definitivament els cognoms, l’apropament a la temuda adolescència, etc.
El treball de suport i acompanyament amb aquests pares pretén posar en evidència que cal temps per ubicar allò que aquell nen porta amb si, un temps per observar, per entendre i per poder proposar noves maneres de fer. D’altra banda, també és necessari poder ajudar les famílies a escapar de “l’imperatiu de la normalitat” que, com una guia, indica les diferents fases de desenvolupament i aprenentatges pels quals se suposa que han de transitar els nens i nenes a certes edats. Hem d’ajudar-los a incorporar les necessitats especials o la diversitat funcional que aquell nen porta amb si i els efectes de les diferents ruptures o abandonaments que ja ha patit. Poder escapar d’aquest corsé que comporta el concepte de desenvolupament té efectes beneficiosos a curt i llarg termini.
En molts casos serà necessari transformar la queixa en demanda, la qual cosa farà que puguem fer alguna cosa amb aquella demanda. Aquest treball també requerirà el seu temps i serà necessari armar-se (o armar-nos) de paciència. I a la paciència hem d’incorporar la idea de perseverar, mantenir-se constant en l’assoliment del que s’ha començat, sense deixar-se enganyar per l’aparença de “l’adaptació”. Serà més fàcil que puguin sentir que el nen està adaptat que adoptat.
El temps institucional
En tot procés d’adopció ens trobem amb un període marcat per la intervenció directa de l’administració durant el temps que dura la mesura de l’acolliment preadoptiu. El nen o la nena romanen tutelats per l’administració el temps necessari mentre es tramita el procés judicial que posa fi a la seva filiació amb la família d’origen. Un procés judicial que conclou un altre procés que va ser el de la desprotecció i la proposta d’acolliment preadoptiu. En resum, podem estar parlant de tres o quatre anys en què diferents serveis intervenen de manera directa en la vida d’aquell nen o nena i aquella família.
El treball de les diferents administracions persegueix diferents objectius, però el que ens interessa de manera particular és aquell centrat a certificar que uns pares biològics han tingut totes les garanties i oportunitats per canviar les circumstàncies que els van portar a que el fill fos desprotegir i es valorés que la millor proposta per a ell és l’adopció. Les diferents intervencions professionals se centraran en atorgar aquestes garanties, en treballar les possibilitats de recuperació, en atendre adequadament les necessitats de cada nen o nena, en trobar i preparar les famílies adoptives, etc. Uns temps que funcionen al marge dels temps de cada nen o nena i cada família però que de manera directa condicionen o determinen alguns aspectes de la convivència.
En els darrers anys existeix una creixent preocupació per la dilatació dels temps per elaborar aquestes propostes d’adopció i perquè aquestes puguin materialitzar-se. Les estades en família d’urgència i diagnòstic o en centres d’acollida s’allarguen molt més del que el “bé superior del menor” aconsellaria. La forta vinculació afectiva del nen o nena amb els acollidors temporals comportarà un major treball per incorporar una nova família. Prolongar en excés l’estada en centre a l’espera de tenir acabat el treball de proposta d’adopció amb les garanties abans esmentades pot aportar protecció davant el maltractament o la negligència, però no pot resoldre de manera eficaç les mancances afectives que comporta tota institucionalització.
És per això que un simple tatuatge de “temps al temps” ens interpel·la a reflexionar sobre com cada subjecte necessita el seu temps per fer les seves eleccions, per preparar-se i adquirir la confiança necessària en tot procés de creixement. També ens suggereix que cal poder articular els temps de la família amb els temps del nen o nena que és adoptat o adoptada. El treball professional serà en molts casos orientat a alleujar l’excés de pressió o d’afany per aconseguir unes fites allunyades de les capacitats o possibilitats de qui és adoptat. Finalment, els temps de l’administració o serveis que intervenen amb el nen o nena i la seva família han d’orientar-se a procurar el benestar d’aquell nen o nena, amb les garanties necessàries i exigibles, però sense dilacions que comprometin aquest benestar futur.
