Amb aquesta simple pregunta escrita amb sprai sobre un plàstic transparent, a mode de graffiti, començava la presentació que un grup de joves del Projecte Click van fer el passat dissabte 23 d’octubre, dins la programació del Festival Escena Poblenou 2021.
Enguany el Festival Escena Poblenou ha celebrat el seu 20è aniversari. Un Festival de barri i pel barri. Una proposta cultural multidisciplinar que va néixer amb aquesta vocació. El barri no és l’escenari del Festival, és el protagonista. I des dels seus inicis s’ha posat la mirada a veïns i veïnes, així com a entitats i col·lectius que hi són presents.
Ara fa 6 anys, el Projecte Click iniciava el seu camí i l’aliança amb el Festival va ser automàtica.
Com diu Ada Vilaró, directora del Festival, “la complicitat entre les arts escèniques i els joves parteix de l’interès de donar-los veu i que tinguin la oportunitat que veure la vida des de l’escenari. Per part del Festival, gràcies als joves descobrim cada any noves possibilitats creatives”.
Ha estat una meravellosa casualitat també, que el co-creador del Festival juntament amb Vilaró, l’artista Sergi Estebanell hagi i estat un dels encarregats de dinamitzar el taller d’aquest any.
Estebanell forma part de Deshakers, un col·lectiu d’artistes units i unides per l’objectiu de ser activadors del canvi mitjançant l’art i la creativitat. Ofereixen els tallers anomenats Laboratoris dels impossibles, on es treballa amb una metodologia d’intervenció basada en l’empatia, l’experimentació, la provocació, el pensament crític i allò comú i col·lectiu.
“Senyora, algun cop ha abraçat un arbre?”. La Maria José, una jove del Click es dirigia amb aquesta frase, micròfon en mà, a les persones que en aquell moment passaven pel carrer i a la confraria que hi anàvem al darrere, el públic que havia acudit expressament a veure al grup de joves.
Aquesta i altres accions que van portar a terme els joves, tenien per objectiu que tan ells i elles mateixos, com els assistents que els van acompanyar i les persones que es van trobar casualment, miressin el carrer d’una altra forma a la que tots plegats estem acostumats. Aturar-se, mirar, aprofitar allò que el carrer i la vida comunitària ens ofereix.
Cercar els límits. Què es pot fer i què no al carrer? Es pot creuar un semàfor en vermell? No ens han dit sempre des de petits que no es pot i que és perillós? I malgrat això la majoria dels adults ho fem sovint. Podem estirar-nos a terra enmig de la carretera pel simple plaer d’observar i afegir un experiment més al nostre laboratori dels impossibles? Doncs així ho vam fer.
Es poden pintar les parets dels nostres carrers? Està multat i mal vist oi? Què passa si l’sprai que utilitzem no és en realitat pintura sinó gel hidroalcòlic? Aleshores està prohibit? En realitat estem desinfectant la paret no? Doncs resulta que hem descobert que això és “al·legal”. Per tant, ho experimentem. I pintem les parets del barri amb missatges que volem transmetre, tot i que sabem que en uns minuts hauran desaparegut.
Com va dir el Fernando, un altre dels participants del Click, “el dibuix és efímer, però el record quedaria per sempre”.
El Sergi Estebanell, de Deshakers, més que dinamitzador del taller prefereix que se li digui agitador. Quan li preguntem què ha significat per ell l’experiència no dubta: “s’ha complert l’objectiu de deixar-nos traspassar per la opinió i per la creativitat. Ha estat molt emocionant i vibrant. M’ha donat molta vitalitat compartir amb els joves la meva mirada i veure que els interessava. Per mi, el moment més representatiu del laboratori va ser el darrer moment, quan després de la mostra ells i elles em preguntaven: “I ara què?”. “Com seguim?”. “Quan ens tornarem a veure?” Vaig sentir que no volien marxar….”.
Els Click van acabar la mostra a un dels punts més transitats del barri, la Rambla del Poblenou. De banda a banda del passeig, d’arbre a arbre, van tornar a desplegar un plàstic sobre el qual van escriure la frase “Atura’t i viu”.
Moltes persones venien o anaven de comprar, portaven la canalla al parc, a la platja amb la bicicleta i els patinets o a partits esportius, altres havien quedat per fer el vermut i algunes simplement passejaven o seien als bancs al sol.
Hi va haver persones que van passar pel missatge desplegat allà sense mirar-lo, altres el van rodejar per un costat o fins i tot van passar per sota. Però també hi va haver persones que es van aturar i el van llegir, persones que van voler saber d’on sortia aquella reflexió i què hi havia al darrere. I van participar d’aquell moment impagable que va desembocar en un diàleg obert entre els i les joves del Click i els assistents.
Per això fem el que fem al Click. Per això, creiem en una aliança tan imprescindible amb la creativitat i un Festival d’arts escèniques. Per això un taller que remou i commou… Per escoltar la veu dels joves. Per acabar establint un diàleg, un intercanvi. Perquè potser al cap i a la fi, algunes coses no són tan impossibles com ens pensem.
Equip del Projecte Click
