La història invisible de la meva àvia: De nena adoptada a l’ànima d’una família

La meva àvia va ser adoptada. Jo no ho vaig saber fins després de morir tot i que amb el temps i treballant a l’equip d’adopcions d’infants amb necessitats especials he vist que moltes de les seves particularitats eren conseqüència de la seva historia tot i que en aquell moment no era capaç de veure-ho. Ella va morir un 2 de gener i catorze dies després jo començava a treballar en adopcions, com si aquest element particular hagués de formar part del nostre arbre, com si m’hagués deixat part del seu llegat de manera que pogués acompanyar a altres persones en situacions similars a les que ella va viure. Destí, coincidència, una poesia de la vida.
No sabem quasi res de la seva historia i tampoc l’hem trobat registrada als orfenats de la zona on va créixer. Només coneixem el que va explicar just abans de morir. Imagino el pes d’aquest secret tant de temps, només ho sabia el meu avi, ni tan sols els seus fills ho van saber fins a dies abans de la seva mort. El meu avi va morir dos anys abans així que va ser fidel a la promesa de no explicar-ho a ningú. El que ella va dir de la seva historia és que els progenitors biològics la van deixar a les portes d’un orfenat amb 6 anys i la seva família adoptiva la va recollir allà. A vegades ho penso i amb 6 anys segurament algun record en tindria tot i que mai n’hagués parlat ni compartit res amb nosaltres.
Qui era la meva àvia. Una dona entregada a la seva família, va tenir 6 fills tot i que dos d’ells van morir durant la infantesa. Va cuidar dels 9 néts/es que va tenir i també va conèixer a gran part dels besnéts/es. La família ho era tot per ella i ens va cuidar i estimar fins l’últim moment. Ara recordo algunes coses d’ella que em sorprenien i que encaixen perfectament amb el fet adoptiu i amb coses que potser els passen també a alguns infants del nostre servei. Amb això no vull dir que a tothom li passi el mateix però si que hi ha coses similars. Per exemple la meva àvia mai no volia celebrar el seu aniversari, suposadament el 6 de gener i recordo que la nit de reis sempre la passàvem a casa seva, vèiem la cavalcada des del seu balcó o a la porta de casa seva i sopàvem tots plegats. Aprofitàvem per celebrar la seva nova volta al sol però ella sempre repetia que no volia celebrar-ho. Això com a nena em sorprenia molt. Mirant-ho des del que sé ara té sentit no voler celebrar un dia que en realitat saps que segurament no és el dia que vas néixer. Els seus pares biològics la van deixar sense cap identificació, no tenia partida de naixement, ni sabia quin dia era el seu aniversari. Alhora mai volia aparèixer a cap foto, quan vaig ser més gran li preguntava el motiu però la seva resposta sempre era que no li agradaven perquè veia el pas del temps en elles, que era gran i vella i que no valia la pena fer-les. La seva autoestima va ser sempre bastant minsa tot i que jo no ho veia de la mateixa manera i feia les fotos igualment. Amb el temps m’he plantejat si era el seu reflexa, el record de qui podrien ser els seus pares biològics, si s’assemblaria a ells…perquè tampoc li agradaven els miralls i es pentinava sense mirar-se, al menjador, amb una pinta que duia sempre a la seva butxaca.
Sempre va ser bastant esquerpa, no feia petons, ni abraçades i no li agradava el contacte. Penso que pot estar relacionat amb la seva vida o també pot ser quelcom de personalitat. Potser era perquè el contacte tan proper amb algú fa que et puguis sentir vulnerable, t’acosta i amb el pes tan gran que duia sobre l’esquena segurament mai es va permetre aquesta proximitat. Tot i així sabia demostrar-te el seu afecte d’altres maneres, des de la cura i implicació en el dia a dia. També tenia coses molt bones i que jo admirava profundament. El que més m’agradava d’ella és que mai jutjava, li podies explicar el que fos que sempre escoltava atenta i et donava la seva visió. A vegades simplement es limitava a dir-me que jo era molt jove, que les coses havien canviat molt de quan ella ho era i que entenia que ara fos diferent, que les coses sempre van canviant. Va ser l’única persona de la seva edat que no es posava les mans al cap amb les meves aventures i decisions.
Quan va morir la meva àvia la meva tieta va anar al seu poble per saber si podia obtenir alguna informació a l’orfenat o de la gent del poble però en aquella època no es registrava res ni tampoc quedava ningú que hagués estat en aquell moment. Ella va morir els 96 anys, així que les seves educadores o monges d’acollida segur que havien mort molts anys abans. En aquest punt vaig poder experimentar els buits que generen les histories sense un inici clar, sense on remuntar-te, amb totes les fantasies respecte els orígens que pot generar. Ella segur que se les va fer al llarg de tota la vida però nosaltres com a familiars d’ella també. Vaig estar donant bastantes voltes del perquè tots volem saber, d’on venim, què ens precedeix, la nostra historia.
Em va saber molt greu no poder compartir tot el que sé ara amb ella, no poder acompanyar-la a fer front als seus fantasmes, a poder dir qui era i d’on venia sense por a ser jutjada, sense reviure des del dolor tota aquella part de la seva vida. També em sap greu dir en veu alta el seu secret, que segur que li va costar mantenir i que li va pesar tota la vida, però penso que pot ser alliberador. Sento que en la meva tasca li faig un bonic homenatge, intentant que cap infant pugui sentir-se tan sol/a en el seu camí com segurament es va sentir ella. Que tinguin la confiança de parlar-ho, de buscar, de saber i decidir com volen que sigui la seva historia. Perquè és cert que no sabem d’on venia però tenim clar qui va ser i què va construir i, per tant, la seva historia perdura i és en nosaltres.
Des del Servei d’Adopcions d’infants amb necessitats especials seguim buscant famílies que vulguin i puguin fer-se càrrec d’un infant. Per aquest motiu hem creat la plataforma www.busquemfamiliesespecials.org amb l’impuls de l’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció (ICAA).