“Les escletxes del confinament”

Estem immersos en un nou temps, molt desconcertant, que ens desorienta i ens obliga a adaptar-nos a unes circumstàncies que ningú podia preveure, ni en la seva magnitud, ni en la seva durada. Un temps marcat, entre altres coses, pel famós eslògan de “queda’t a casa” i així ho hem fet, cadascú a la seva, cadascú amb els seus.
Ja fa quasi 3 mesos que estem confinats, relacionant-nos cada dia amb les mateixes persones i movent-nos entre quatre parets. Alguna d’aquestes amb petites finestres al món exterior, escletxes de llum, que ens han permès ser més conscients de la importància del que tenim a casa. Durant aquest temps algunes famílies han estat en una situació molt particular, en un moment de conèixer una nova realitat i adaptar-se a ella. Parlem de famílies que van iniciar no fa gaire el procés d’adoptar un nen o una nena i que s’han vist confinades a casa amb un infant al qual conèixer i atendre.
Aquests mesos d’estada a casa han causat que sovint tinguem la sensació que cada dia és una còpia de l’anterior, matisada per petites variacions, a vegades poc significatives. Els dies no passen sinó que s’amunteguen. Cavalquen uns amb els altres i se’ns oblida quin dia de la setmana és i, fins i tot, en quin mes estem. Alguna cosa de l’ahir continua molt present avui i segurament ho estarà demà. Potser darrerament veiem certs canvis en allò que s’ha anomenat les fases del desconfinament però tenim la sensació que és massa lent i ens agradaria recuperar com més aviat millor aquella normalitat que avui se’ns presenta com un ideal o quimera, investida també de certa por i incertesa.
“Adoptar vol dir construir aquest vincle familiar a posteriori, després d’una ruptura per part de l’infant i d’un llarg procés de preparació per part dels adoptants”
Normalment parlem d’aquest temps de reclusió i convivència forçosa en termes negatius. No només per l’emergència sanitària i les conseqüències en vides o pèrdues, sinó perquè ha posat la societat cap per amunt al no deixar-nos seguir amb el ritme habitual de les coses. La normalitat d’anar a treballar, de portar els infants a l’escola, de sortir els caps de setmana o veure’ns amb les persones amb les quals compartim el nostre temps d’oci. Tot ha estat i, serà durant un temps, una mica més complex. Però aquesta normalitat també té el seu cost d’oportunitat. Una expressió que utilitzen els economistes per referir-se al que perdem quan escollim, en el seu constant propòsit de quantificar-ho i fer-ho tangible. Potser en aquest cas el cost d’oportunitat del quotidià sigui quelcom similar a la pressa de consciència del que realment és important en la vida, allò que sovint no té un valor de compra o venta: el ser i estar. Veure’ns obligats i obligades a baixar-nos del tren d’aquesta normalitat ha provocat que se’ns presentés d’una manera més clara la importància de la família. Es comú sentir que darrere de les dificultats sempre s’hi amaguen oportunitats i, davant la dificultat de relacionar-nos amb qui volem, s’obre l’oportunitat de relacionar-nos amb els que realment necessitem. Aquest temps els ha permès construir-se una mica més com a família, obtenir quelcom que la vida quotidiana accelerada o condensada no els permetia: la convivència.
Algunes famílies ens han transmet com aquest temps els ha obert la possibilitat d’enfortir el vincle amb els infants, quelcom que per la majoria de persones ens ve donat de sèrie, que no és necessari plantejar-se perquè els nostres pares han estat allà des del minut zero. En canvi en l’adopció aquesta filiació és particular. Adoptar vol dir construir aquest vincle familiar a posteriori, després d’una ruptura per part de l’infant i d’un llarg procés de preparació per part dels adoptants. I moltes vegades construir aquesta unió sobre uns fonaments que sovint no són gaire sòlids o estables no és gens fàcil, especialment quan amaguen experiències de negligència o maltractament, i es necessita temps. Per això, com si es tractés d’un raig de llum entrant per una escletxa, aquest confinament també ha il·luminat aquests temps de convivència. Uns rajos que han entrat per fer-nos veure les petites coses que en moments del quotidià ens passen desapercebudes. Una d’elles és la màgia de conviure sense presses, de compartir el dia a dia, de conèixer-nos en profunditat, més enllà d’obligacions i rutines. I si no fos per la necessitat que aquests pares i mares s’hagin convertit a marxes forçades en profes improvisats, informàtics dels Zoom/Teams, perfils creatius i artistes del paper i les pintures, investigadors i exploradores de noves històries, mags i magues d’aprofitar els temps i dissenyadors i dissenyadores de cases que són les noves sales d’exposicions d’art infantil, podrien dir que hauria estat un temps idílic.
“Volem deixar palesa la importància que les nostres famílies disposin de temps, per conèixer-se, per compartir-se i per construir-se com a família”
Ens ha semblat oportú parar-nos, pensar i reconèixer la importància de les relacions familiars, en particular en aquells processos on el nucli és l’aferrament que permet que un infant tingui l’oportunitat de créixer i ser família amb uns altres progenitors que no són els biològics. Una excepcionalitat que ens ha portat a afrontar nous reptes i prendre consciència que les dificultats també fan emergir habilitats amagades, actuen de filtre en les nostres relacions i ens ajuden a diferenciar aquelles que són essencials, enfortint les necessàries i debilitant les dispensables.
Per a nosaltres, com a equip d’adopcions d’infants amb necessitats especials, el teletreball i la impossibilitat de fer algunes coses presencials, ens ha permès centrar-nos molt més en els seguiments, en com les famílies i els infants s’han adaptat i han superat les setmanes de confinament. Ens sentim molt orgullosos de totes elles i volem agrair-los que ens deixessin formar part del seu dia a dia per veure com aquests petits rajos de llum els han fet créixer com a família. Volem deixar palesa la importància que les nostres famílies disposin de temps, per conèixer-se, per compartir-se i per construir-se com a família.
Donarem la benvinguda a la nova normalitat, però caldrà esperar per veure les conseqüències de tot això tant a nivell individual com social. Esperem que no ens oblidem d’aquestes escletxes positives que ens poden donar pistes per obrir nous camins.
Gràcies
Equip d’Adopcions IRES